Morte di Martino il Giovane

Morte di Martino il Giovane
di Sergio Sailis

“… et dies gaudii conversus fuit in luctum et dominus rex Aragonie, pater eius, auditis malis rumoribus de morte filii fecit fieri pro eo in sede Barchinone sollempnes exequias durantes per octo dies continuos” (Cronicó de Pere d’Arenys). Si potrebbe così dire che, come il titolo di una nota telenovela degli anni ’80, anche i ricchi piangono. Il 25 luglio 1409 a Cagliari infatti spirava Martino re di Sicilia. Le sue fatiche amorose con la leggendaria “bella di Sanluri” (causa alquanto improbabile) o molto più verosimilmente la contrazione di una malattia - forse la malaria - che in poco tempo (nonostante la giovane età) consumò il fisico del sovrano, non consentirono all’erede al trono aragonese di apprezzare i risultati della vittoria da lui riportata a Sanluri contro i “rivoltosi” sardi il 30 giugno 1409 e a suo padre Martino il Vecchio di gioire ulteriormente per questo importante risultato.

(img. da P. Tomic, Histories e conquestes dels Reys de Aragó e Comptes de Barcelona , 1448)

Così il Tomic su questo avvenimento (nell’immagine): “E haver fet lo rey los grans fets dessús dits après alguns dies sen tornà en Càller e, com fou en Càller, dins viii jorns lo pres febre pestilencial, de la qual febre morí lo jorn de sant Jaume, qui és a xxv de juliol, de què tota la victòria tornà en plor e ab gran dol, no sens rahó, que en aquell jorn se perdé la honor e prosperitat de la nació cathalana. E aprés quatre jorns que lo rey fou mort, lo seu cors fou soterrat en la seu del castell de Càller, ab gran honor, de què·s pot dir ab veritat que lo cors de aquest rey és mils acompanyat e sta ab gran honor de tots los barons, nobles e cavallers e gentils hòmens, qui eran morts en la dita conquesta e abans e aprés, los quals ya eran dins la dita seu, cascuns ab ses armes de sobre lla hon jauen los corsos, lo que és ab gran honor dels linatges de cascuns de aquests.” (Tomic)
 

Non si sa con esattezza quale sia stata la malattia contratta dal rampollo catalano; gli storici ipotizzano, come accennato in precedenza, che la morte sia dipesa dalla malaria contratta forse durante la fase di avvicinamento a Sanluri. Le varie cronache d’altronde parlano genericamente di " ...febre pestilencial … ” oppure che " ... fuit infectus aere pessimo Sardinie ... ". Le stesse domande a suo tempo se le pose probabilmente anche il Valla che infatti scrisse nella sua “Historia de Fernando de Aragón”: “ … morí a Càller, víctima d’una febre que havia contret i que acabà amb la seva vida en pocs dies. La febre no havia estat causada ni per la calor, perquè malgrat que a Sardenya hi fa una calor sufocant a l’estiu, encara no havia començat la calor forta; ni per la contaminació de les aigües, perquè Càller no està infectada per estanys, bé que n’hi ha molts a l’illa; ni per la inclemència del cel o per algun contagi, ja que cap dels qui eren amb ell emmalaltí. …” notando comunque come gli altri membri della spedizione non avessero altrettanto risentito della stessa malattia.

La stessa indeterminatezza la riporta anche lo Zurita il quale fa altresì una breve sintesi delle varie cronache: “Muerte de don Martín rey de Sicilia. Estando en la mayor fiesta y regocijo de la victoria que aquel príncipe hubo de sus enemigos, adoleció de calenturas; y aunque a 21 de julio pareció que estaba mejor del accidente, se agravó de suerte que murió dentro de cuatro días en la fiesta de Santiago: y según Tomich y otros escriben fue su mal de una fiebre pestilencial, aunque Lorenzo de Vala afirma que no se pudo atribuir a la contagión del aire, pues ninguno de los suyos adoleció de aquella dolencia. Martín de Alpartil añade otra causa por donde le sobrevino la muerte: que creyendo que había convalecido, le llevaron por complacerle una doncella sarda de Sant Luri, que era hermosísima, y siendo muy rendido a aquel vicio, le acabó la vida.”